L’obesitat com a malaltia crònica
L’obesitat es defineix per l’OMS (Organització Mundial de la Salut) i per diferents societats mèdiques com una malaltia crònica, complexa i multifactorial. Atès que no té cura definitiva, el seu tractament és a llarg termini, de manera similar a la hipertensió o la diabetis tipus 2. Pel fet que es produeix per múltiples raons, ha de ser tractada per un equip multidisciplinari especialitzat.
Els medicaments injectables usats actualment a Espanya (anàlegs de GLP-1 el nom comercial dels quals depèn de la molècula: Saxenda, Ozempic, Wegovy i l’agonista dual Mounjaro) actuen sobre mecanismes hormonals i cerebrals que regulen l’apetit i el metabolisme mentre s’usen. No “curen” l’obesitat, sinó que faciliten la pèrdua de pes i amb això milloren moltes comorbiditats mentre estan actius en el teu cos.
Si has experimentat els efectes positius d’aquests medicaments injectables com Ozempic (el seu ús a Espanya és exclusiu per a pacient amb diabetis més obesitat), Saxenda, Wegovy, Mounjaro, és probable que hagis aconseguit una pèrdua de pes significativa amb les consegüents millores en la teva salut, com una millor pressió arterial o nivells de glucosa controlats, entre altres beneficis.
Aquests fàrmacs han marcat un abans i un després en el maneig de l’obesitat i han arribat per a quedar-se, oferint una alternativa eficaç i necessària. És per això que el seu ús ha d’estar supervisat per un equip expert en maneig de sobrepès i obesitat.
No obstant això, és fonamental que parlem amb total transparència sobre el que ocorre quan s’interromp aquest tractament. És veritat l'”efecte rebot”?
La resposta curta és sí, però no es tracta d’un “rebot” en el sentit d’un càstig per un mal comportament, sinó de la naturalesa de la mateixa malaltia que s’inclina sempre cap a l’augment de pes.
Què passa en deixar la medicació?
Si l’obesitat és una malaltia crònica que requereix un maneig continu, el cessament del tractament farmacològic sense un pla de suport nutricional i d’activitat física permanent inevitablement conduirà a la recuperació del pes.
Els estudis clínics i la pràctica mèdica confirmen aquesta tendència: en deixar la medicació, la majoria de les persones tendeixen a recuperar el pes perdut.
Per què succeeix això?
La predisposició d’una persona amb obesitat és recuperar pes a causa de factors genètics, hormonals, psicològics, ambientals, socials, familiars i conductuals, que es mantenen present fins i tot després d’aprimar.
Es descriu la pèrdua de l’efecte farmacològic: el medicament ja no està ajudant a regular els seus senyals de fam ni a alentir la digestió, i torna la sensació d’apetit anterior al tractament.
No és un “efecte rebot” de la medicina, sinó de la malaltia: el pes torna perquè la malaltia crònica de l’obesitat segueix present.
El repte i el desafiament real no és perdre pes sinó mantenir-lo a llarg termini.
Els medicaments són eines poderoses, però l’evidència actual subratlla que cap molècula per si sola pot resoldre una malaltia tan complexa de manera permanent. El “repte de prevenir o controlar el guany de pes posttractament continua sense resoldre’s”.
Quina és la solució llavors?
La pedra angular del control de l’obesitat continua sent un canvi integral i permanent en l’estil de vida (dieta millorada i activitat física regular).
Adherència a hàbits saludables: si durant el tractament amb aquests fàrmacs no es van aconseguir establir hàbits d’alimentació duradors i una rutina d’exercici, la recuperació del pes vindrà “com una allau imparable”.
Enfocament multidisciplinari: La millor estratègia implica un equip dedicat de professionals de la salut (mèdics endocrinòlegs, nutricionistes, psicòlegs, fisioterapeutes, psiquiatres, digestius, pneumòlegs i personal de salut entrenat en el maneig de l’obesitat) que col·laborin no sols durant uns mesos sinó un acompanyament durant tota la vida.
D’altra banda, és necessari saber com pacient que a més d’aquests medicaments, hi ha altres alternatives que es mantenen en el temps i han aconseguit ser eficaços en relació amb la pèrdua de pes. Aquestes opcions han de valorar-se depenent del grau d’obesitat i la relació de comorbiditats que tingui cada pacient.
És molt important conèixer altres tècniques com la cirurgia bariàtrica, que ha comprovat ser eficaç amb relació a mantenir el pes perdut en el temps, i posseeix molta evidència científica que la recolza. De la mateixa manera, els procediments endoscòpics com el baló intragàstric i mètodes endoscòpics de reducció d’estómac – entre ells el mètode Apollo- que a través d’estudis han demostrat tenir una resposta positiva en la pèrdua de pes. Amb aquestes eines s’espera poder oferir als pacients amb obesitat, alternatives que ajudin a millorar la seva condició i afavorir així la seva salut integral.
Conclusió
Amb l’anteriorment descrit podem concloure:
Aquests fàrmacs han estat un pas important en el camí del pacient amb obesitat, però no són la meta final. Si el seu metge decideix interrompre l’ús d’aquests medicaments (potser per falta de dades a llarg termini sobre la seva seguretat crònica, que limita el seu ús a períodes indefinits), la transició ha de ser manejada amb summa cura.
L'”efecte rebot” és una realitat biològica si no es prenen mesures actives i contínues. L’objectiu ara és consolidar els hàbits adquirits i continuar treballant amb el seu equip multidisciplinari per a mantenir la seva salut a llarg termini. El tractament de l’obesitat és una marató, no un esprint, i requereix un maneig per a tota la vida.
Dra. Leoniana Bustillos de Grimaldo
Especialista en Endocrinologia i Nutrició de Clínica ServiDigest de Barcelona
Col·legiada núm. 61781 del CoMB
