Dia Mundial del Càncer de Tiroides

El 24 de setembre, se celebra el Dia Mundial del Càncer de Tiroides, amb l’objectiu d’informar i conscienciar a la població sobre aquesta mena de tumor.

El càncer de tiroides és la neoplàsia endocrina més freqüent (90% de totes les neoplàsies endocrines) i suposa l’1% de tots els càncers.

Segons xifres de la Xarxa Espanyola de Registres de Càncer (REDECAN) el nombre de casos estimats a Espanya durant aquest 2020 serà de 5.304.

Sol afectar amb major freqüència a dones que a homes (4.180 casos estimats en dones vs. 1.124 en homes) i la mitjana d’edat al diagnòstic està entre els 40 i els 50 anys.

La incidència d’aquesta mena de càncer ha anat en augment en els últims anys, amb un descens en la taxa de mortalitat. Això es deu principalment a una major detecció de tumors petits, en estadis inicials, i altres incidentals a causa de la millor sensibilitat de les proves diagnòstiques actuals.

Dins del càncer de tiroides, el carcinoma diferenciat de tiroides, que inclou al carcinoma papil·lar i al fol·licular, constitueix la immensa majoria (85-90%).

El papil·lar correspon al 80-90% d’aquests i el fol·licular al 10-20%, i és més típic en les zones amb deficiència de iode. El carcinoma medul·lar de tiroides és poc freqüent i representa el 5-8% dels casos, podent tenir un component hereditari, associat a la neoplàsia endocrina múltiple tipus 2 (MEN2).

Les radiacions ionitzants són el factor ambiental més conegut que produeix càncer de tiroides, generalment papil·lar. Aquesta exposició pot ser amb finalitats terapèutiques (radioteràpia) o per proximitat de fonts radioactives (accidents nuclears).

Com ja hem comentat, els carcinomes fol·liculars són més freqüents en les zones amb deficiència de iode i, igual que en altres càncers (com a mama i còlon), l’obesitat s’ha associat a un increment del risc de càncer papil·lar de tiroides, encara que encara disposem de pocs estudis.

Així mateix, cada vegada tenim més informació sobre els gens i vies de senyalització que intervenen en el càncer de tiroides, les mutacions dels quals (per factors genètics o ambientals encara poc coneguts) podrien donar lloc a un augment de la incidència d’aquest tumor.

El càncer de tiroides sol ser asimptomàtic i es diagnostica en forma de nòdul tiroidal trobat pel pacient, durant una exploració física en consulta, o en proves d’imatge.

Davant un nòdul tiroidal se sol sol·licitar una ecografia, que ens permet objectivar la grandària i les característiques del nòdul i, en funció dels resultats, una punció-aspiració amb agulla fina que permet obtenir material citològic per a establir el diagnòstic de sospita i indicar la cirurgia si escau. Per sort, la probabilitat de malignitat dels nòduls tiroidals és baixa (4-6,5%) i la majoria d’ells finalment són benignes.

La cirurgia és el tractament d’elecció en el càncer de tiroides, i s’extirpa una part (lobectomia o hemitiroidectomia) o tota la glàndula (tiroidectomia total) en funció de la grandària i característiques del tumor.

A vegades també es realitza l’exèresi dels ganglis del coll (limfadenectomia) si aquests estan augmentats de grandària. El tractament amb hormona tiroidal (levotiroxina) després de la cirurgia serveix per a evitar l’hipotiroïdisme (dèficit d’hormona tiroidal) i per a frenar l’estímul de l’hormona estimulant de la tiroide (TSH) sobre les possibles restes tumorals.

En els pacients amb alt risc de persistència o recurrència de la malaltia és necessari a més el tractament amb iode radioactiu (I131), amb l’objectiu de destruir les restes tiroidals que la cirurgia no aconsegueix eliminar.

El iode s’administra en forma de càpsula a les 4-8 setmanes de la cirurgia i, malgrat els escassos efectes secundaris, requereix ingrés durant 5-7 dies com a precaució davant el risc d’irradiar a les persones amb les quals convivim.

Finalment, alguns tumors amb invasió local o metàstasi poden requerir tractaments més agressius com la radioteràpia, quimioteràpia o l’ús d’anticossos monoclonals.

El seguiment sempre ha de realitzar-lo, entre altres especialistes, un endocrí i s’utilitza com a marcador tumoral una proteïna que es fabrica en les cèl·lules de la tiroide, tant sanes com tumorals, anomenada tiroglobulina.

La tiroglobulina, després de la cirurgia i el iode radioactiu, es torna indetectable, de manera que la seva elevació pot ser sospitosa de persistència o recidiva de la malaltia. A més, s’empra el mesurament de les hormones tiroidals i una ecografia de coll de manera periòdica, i en alguns casos també es realitzen rastrejos amb radioiode.

S’aconsegueix la remissió (curació) en la majoria dels pacients. Són tumors amb bon pronòstic i produeixen una taxa de mortalitat anual entre 0,2 i 1,2 per 100.000 habitants. Les dades més recents de la REDECAN informen d’una supervivència neta a 5 anys (2008-2013) del 93% en les dones i el 86,1% en els homes.

Encara i així, i malgrat els avanços reeixits en el diagnòstic, les tècniques d’intervenció quirúrgica, la medicació i les opcions terapèutiques, encara queda camí per recórrer.

Es requereix un esforç de recerca per a identificar i contrarestar els potencials cancerígens, distingir amb certesa entre la malaltia de bon pronòstic i l’agressiva, i reduir l’impacte en la vida del pacient.

Unitat d’Endocrinologia i Nutrició de Clínica ServiDigest de Barcelona