Pancreatitis Crònica

La Pancreatitis Crònica és una malaltia caracteritzada per la inflamació del pàncrees amb pèrdua de les seves funcions, a causa de la destrucció progressiva i irreversible de les cèl·lules i la seva substitució per teixit fibrós. El pàncrees disminueix de mida i s’atrofia.

En condicions normals el pàncrees té dues funcions fonamentals: la exocrina i endocrina.

La funció exocrina la desenvolupen unes cèl·lules (anomenades cèl·lules acinars i ductals) que produeixen unes substàncies (enzims i electròlits) que aconsegueixen pair el que mengem i que els nutrients passin a la sang.

L’enzim amilasa ajuda en l’absorció dels sucres, la tripsina en les proteïnes i la lipasa en els greixos. La funció endocrina la realitzen altres cèl·lules del pàncrees (illots de Langerhans) que produeixen insulina per al control de la glucosa en sang. Es pot viure sense pàncrees però cal substituir les seves funcions amb medicaments.

La causa més freqüent (gairebé el 80%) és l’alcoholisme. Però no totes les persones amb consum crònic d’alcohol desenvolupen aquesta malaltia. Sovint han d’existir altres factors com el tabaquisme.

En aproximadament un 20% dels casos la causa és desconeguda (pancreatitis idiopàtica). En un 2-3%,  la pancreatitis crònica és deguda a alteracions genètiques (per exemple: la fibrosi quística o la pancreatitis hereditària), a alteracions autoimmunes (pancreatitis autoimmune), o a certs factors ambientals del clima o la dieta, com ara l’observada a l’Índia o Àfrica (pancreatitis tropical).

El dolor és el símptoma principal (més del 90% de pacients el presenten). Es localitza a la part superior i central de l’abdomen i s’irradia cap als dos costats i de vegades a l’esquena. Pot ser un dolor continu o en forma de brots i habitualment empitjora amb la ingesta alimentària..

L’excés de greix en la femta (esteatorrea) és el segon símptoma més freqüent. És a causa de la insuficiència pancreàtica exocrina (falta d’enzims que impedeix que el greix de la dieta s’absorbeixi). Passa habitualment de forma tardana en l’evolució de la malaltia. Es caracteritza per deposicions pastoses, brillants i molt voluminoses, a més, el pacient sol presentar pèrdua de pes.

La diabetis és el tercer símptoma més habitual i es deu a la insuficiència pancreàtica endocrina. Normalment és un símptoma de la malaltia, quan aquesta es troba en un estat molt avançat i el pacient sol presentar també excrements greixos.

Altres símptomes menys freqüents són la coloració groga de pell i mucoses (icterícia) per compressió del conducte biliar, la formació de líquid a l’interior de l’abdomen (ascites pancreàtica) i l’hemorràgia digestiva per varius gàstriques.

En molts casos una radiografia simple de l’abdomen permet sospitar una pancreatitis crònica al visualitzar calcificacions a l’àrea pancreàtica.

Existeixen a més altres exploracions que ens informaran de les alteracions pancreàtiques (grandària, forma i estructura). Entre d’altres, El TAC/RM, la Ecografia abdominal i l’Ecoendoscòpia alta. Per visualitzar millor el teixit pancreàtic, en cas de dubte diagnòstic amb un procés cancerós, la prova d’elecció és la Ecoendoscòpia que permet a més realitzar una punció amb presa de mostra per a estudi del teixit.

La Colangiopancreatografia retrògrada endoscòpica (CPRE) es realitzarà només en els pacients que necessitin un tractament endoscòpic específic, com la col·locació temporal d’una pròtesi (tub) dins el conducte pancreàtic principal si es comprova un estrenyiment del seu calibre (estenosi).

Hi ha diversos mètodes per diagnosticar la insuficiència pancreàtica exocrina, un dels més senzills és l’estudi de elastasa en una mostra de femta.

Davant aquesta malaltia es recomana la supressió de l’alcohol i el tabac.

El tractament serà primer amb paracetamol (en cas de dolor agut o crònic) o antiinflamatoris / metamizol (només per a un dolor de tipus agut). Si amb això no es controla el dolor es poden administrar també altres tractaments com la pregabalina, el tramadol i opiacis majors (derivats mòrfics més potents).

Altres opcions de tractament són la col·locació temporal mitjançant una CPRE d’una pròtesi (tub) dins del conducte pancreàtic principal si es comprova un estrenyiment del seu calibre (estenosi).

Si no hi ha estenosi es pot realitzar la neuròlisi del plexe celíac mitjançant la injecció d’una substància en el plexe celíac (regió situada a prop del pàncrees), guiada habitualment per una ecoendoscòpia, el resultat (millora del dolor) és temporal. Si no es pot controlar el dolor amb aquests mitjans està indicada la intervenció quirúrgica.

El tractament de la insuficiència pancreàtica exocrina (esteatorrea) es realitzarà prenent en els àpats els enzims que el pàncrees no produeix, sent molt efectiu i ben tolerat.

El tractament de la insuficiència pancreàtica endocrina (diabetis) consisteix en administració d’insulina o antidiabètics orals, i dieta sense excés de sucres.