Pancreatitis Autoimmune

El sistema immune de l’organisme és l’encarregat de la defensa davant agressions externes (virus, bacteris, òrgans trasplantats…). No obstant això, de vegades ataca les pròpies cèl·lules perquè per alguna raó, i moltes vegades desconeguda, presenten en la seva superfície marcadors erronis que confonen al sistema immunitari, fent-li creure que són cèl·lules estranyes, originant-se una malaltia autoimmune. Si això succeeix en les cèl·lules del pàncrees es produeix inflamació, mort de cèl·lules (necrosi) i posterior desenvolupament de fibrosi.

Hi ha dos tipus: la Pancreatitis Autoimmune de tipus I i la de tipus II.

A la Pancreatitis Autoimmune de tipus I amb freqüència s’ afecten també altres òrgans (pulmó, ronyons, sistema biliar, glàndules salivals…) i el pacient pot presentar a més altres malalties autoimmunes, cursant amb l’aparició d’autoanticossos a la sang i augment d’un tipus de proteïnes anomenades immunoglobulines.

En canvi, la Pancreatitis Autoimmune tipus II només afecta el pàncrees, no cursa amb autoanticossos ni immunoglobulines elevades, i no sol associar-se a altres malalties autoimmunes, excepte la colitis ulcerosa.

La malaltia és més freqüent en els homes, entre la quarta i sisena dècada de la vida, sent una mica més joves els que pateixen pancreatitis autoimmune del tipus II.

El dolor és el símptoma més freqüent, localitzat a la part superior de l’abdomen. En altres ocasions, sobretot a la tipus II, la pancreatitis aguda és la forma de presentació.

Sovint apareix icterícia (coloració groga de la pell i mucoses, a causa del augment de la bilirubina a la sang) quan està afectat el sistema biliar. Altres símptomes menys freqüents són els deguts a la disminució de la funció pancreàtica exocrina i diabetis.

La tomografia computada (TC o escàner) evidenciarà un pàncrees augmentat de mida (anomenat “pàncrees en salsitxa”), global o només una regió del mateix (focalment).

En molts pacients amb pancreatitis autoimmune de tipus I, es detectaran autoanticossos i un increment d’immunoglobulines totals, sent molt característic un subtipus d’aquestes immunoglobulines anomenada IgG4.

No hi ha una prova específica per diagnosticar la pancreatitis autoimmune i s’ha de basar en una sèrie de criteris d’imatge, anatomopatològics (mitjançant punció del pàncrees, habitualment per Ecoendoscòpia; sent molt important en ocasions per diferenciar-lo d’un càncer de pàncrees perquè poden tenir símptomes i alteracions de proves d’imatge semblants), serològics (autoanticossos i immunoglobulines en sang), afectació d’altres òrgans i en la resposta al tractament.

La resposta als corticoides és bona. En alguns pacients es produeix una recaiguda a retirar-los, per tant es necessita mantenir una petita dosi d’aquest medicament. Si el pacient presenta a més insuficiència pancreàtica exocrina es necessitarà administrar enzims pancreàtics per via oral. A més cal tractar la diabetis, si n’hi ha, amb insulina o antidiabètics orals.